Feia 10 anys que no trepitjava aquelles aules, que no havia vist els antics professors, que no em sentia adolescent, deu anys... fins ahir.
Eren les 8 del matí, quan acabava de memoritzar el taller d'anorèxia i bulímia que havia d'anar a impartir a dues classes de nenes i nens de 12 anys. Va ser en aquell moment, quan una estranya angoixa va invadir-me l'estomac, sense preavís, com si fos el meu primer dia d'escola, o pitjor encara, el meu primer dia d'institut!
Qui m'havia de dir que hi aniria? havia promès no tornar-hi, oblidar tots els mals records que em portava aquell indret, niu d'uns anys plens d'humiliacions, de crits, de cops, d'insults repetits fins la sasietat... dies interminables que s'endugueren gota a gota tota la meva autoestima.
El destí m'havia allunyat molt de tot allò, vaig seguir endavant amb silenci, intentat reinvertar-me per buscar un altre camí.
Vaig començar estudiant ciències de laboratori, i quan es va acabar, la universitat va obrir les seves portes per fer realitat el somni, fer-me educadora social.
La gent em preguntava per què? Perquè educadora social i no infermera com feien totes les companyes de classe? El motiu s'amagava llavors dins la meva ànima, com un gran secret. Per què m'ha agradat sempre, els contestava, però el perque sempre ha sigut per evitar que li passi a algú altre el que em va passar a mi.
Ahir, quan caminava pels passadissos de l'institut, milers i milers de records i imatges van tornar de l'oblit. Estava més nerviosa del normal, temia que es percebés davant dels nois i noies la inseguretat que renaixia dins meu, però quan va ser el moment de començar a explicar, l'angoixa va desaparèixer.
El primer tema del matí va ser l'AUTOESTIMA, un curt power-point per sintetitzar els conceptes i després tota una explicació barrejada amb una pluja d'idees dels alumnes.
Vaig veure moltes Iolandes assegudes darrera les taules, acompanyades de la tristesa i la solitut, aguantant heroicament els menspreus dels altres.
Ahir la Iolanda del present li va dir a la Iolanda del passat hi ha totes les iolandes, que s'estimessin, que seguissin endavant per si mateixes, que no estaven soles i que sempre hi hauria algú capaç de voler mirar més enllà i ajudar-les a vèncer aquell patiment que duien en silenci.
Ahir present i passat van trobar el seu sentit en un instant, i avui tot es clar.
